La jihad de La Vanguardia

La Vanguardia explota al màxim la broma dels jihadistes. La setmana passada ja obrien la seva edició amb un titular de portada que posava en alerta els seus lectors per la concentració de terroristes islamistes a Catalunya. El rotatiu barcelonès va aprofitar la celebració del mercat al carrer de Salt, una població gironina amb un alt percentatge d’immigrants, per enviar un periodista que investigués la tesi que afirma que hi ha un niu de jihadistes a la ciutat.

Els meus coneguts de Salt m’han comentat que el reportatge va ple de declaracions que el periodista va caçar al vol, descontextualitzades. Són un argument raonable per afirmar que a Salt hi bull el jihaidisme? No. És molt greu acusar sense tenir proves contundents, i La Vanguardia cau en el recurs fàcil de fer-ho.

No contents amb això, el tercer tema en importància de la portada d’avui – Per darrere del seguiment de les municipals i de les llàgrimes espanyolistes – és l’anunci d’una entrevista l’experta en terrorisme Loretta Napoleoni, que corrobora la teoria vanguardista que Catalunya és un focus de jihadistes.

La introducció a l’entrevista no té desperdici: “Efectivamente, es un hecho que Catalunya constituye un centro europeo de asentamiento y captación de yihadistas, (...), tal como explicó este diario hace unos días”.

Independentment de si la informació és certa o no, es troba a faltar el punt de vista dels acusats. El diari no dóna peu a la part afectada, que en aquest cas són els immigrants magribins, a una defensa davant d’aquestes greus acusacions.

A prendre pel Sarkozy

No ho entenc. Avui començava a la meva nova feina, i m’he dirigit amb naturalitat al director de l’empresa per dir-li que els propers tres dies no apareixeré per l’oficina. El pobre home ha patit un col·lapse nerviós, indignat per la meva notícia. Emprenyat com una mona, m’ha fet veure que jo no sóc ningú per arribar el primer dia de feina afirmant que no treballaré fins d’aquí tres dies. Jo amb tota la parsimònia del món li he explicat que pensava que no hi hauria cap problema si decidia absentar-me a la torera. En comptes de calmar-se, s’ha posat vermell de ràbia i m’ha engegat prendre pel sac.

Un agent de seguretat m’ha acompanyat amablement a la porta i m’ha convidat a abandonar a l’edifici. Sembla ser que m’han fotut fora. Ara si que no entenc res. Els demandaré per acomiadar-me de manera improcedent. Ara que volia marxar de viatge per celebrar la meva nova feina, em quedo amb les ganes.

Resulta que en aquest país no està ben vist aconseguir un treball i faltar a les primeres de canvi. Doncs ja ho he decidit. Marxaré a França, que pel que es veu és una pràctica molt habitual. Almenys això és el que he llegit a la premsa. Sense anar més lluny, el nou president, Nicolas Sarkozy – que és una mena de JJ Santos a la francesa – disfruta d’unes vacances a Malta en els primers dies del seu mandat. Ell ha decidit unilateralment que estava molt cansat i pam! Avió privat i cap a l’illa mediterrània a fer footing mentre al seu país segueixen cremant cotxes.

El pitjor de tot és que ho justifica dient que no entén l’enrenou que ha provocat la seva escapada, que només ha marxat dos dies i mig, També ha demanat que la gent comprengui que necessitava trobar-se amb la seva família...a Malta? De Sarkozy sabíem la seva ascendència hongaresa i grega, però desconeixíem que tingués família a Malta.

Però la seva millor excusa és que afirma haver parlat amb una trentena de caps d’estat i de govern. Ara ja podem respirar tranquils que això significa que ha treballat. Ho tindré en compte per la meva propera feina. Li passaré a la secretaria del meu cap la factura del meu mòbil perquè em pagui el temps que dedico fora de la feina a parlar per telèfon amb els companys de feina. I que m’ho paguin com hores extres.

Per més rabietes que m’agafin, jo estic a l’atur i m’he quedat sense ni un cèntim per marxar de vacances. Mentrestant, Sarkozy gaudeix del iot que un empresari francès li ha cedit gratuïtament. Potser m’animo i també li demano. Per provar que no quedi.

Maigicidi

Enterrar l’herència del maig del 68 és un dels principals objectius de Nicolàs Sarkozy. El nou president francès ha fet pivotar la seva campanya electoral sobre la idea d’acabar amb l’esperit polític d’esquerres que es va forjar en el maig francès. Sarkozy no s’ha amagat mai d’aquesta idea, i fins i tot en els seus mítings electorals ha comptat amb la presència de figures d’aquell episodi que ara reneguen del passat, com el filòsof André Glucksmann.

De fet, el programa electoral de Sarkozy ja anava encaminat a evitar la proliferació de nous episodis semblants a l’esdevingut fa gairebé quaranta anys. La seva liberalització en legislacions laborals, i la política de lleis d’immigració donen fe que Sarkozy podria tenir al cap evitar que es repetís la història.

Però com en la majoria de problemes actuals, els diners juguen un paper fonamental. El nou govern de dretes pretén liberalitzar l’economia francesa per tal de dotar de competitivitat el seu país. Limitar el radi d’actuació de l’estat és una mesura neoliberal que s’acosta més a les polítiques econòmiques dels Estats Units que no pas a les de la Unió Europea. És aquí on podem arribar al fons de la qüestió. Si s’enterra per sempre el maig del 68 a França, es pot acabar amb l’antiamericanisme que promovien els pensadors d’aquell temps.

Fins ara, els governs de dretes de Chirac i Villepin, no havien declarat obertament una voluntat clara d’acabar amb les idees del maig francès. Sarkozy en canvi, ha apostat fort, i de moment els ciutadans l’han triat.

Sarkozy premsident

França ja té nou president. No serà altre que el conservador de dretes Nicolas Sarkozy. Acabar amb l'esperit de maig del 68, i aturar l'immigració són dos pilars de la seva política. A la premsa estatal espanyola s'ha fet un seguiment exhaustiu, fins i tot abusiu, de la campanya electoral francesa. Avui com era de preveure, totes les fotos de portada dedicades a aquest president fill de pare hongarès i mare grega. És el primer president fill d'immigrants, cosa que no deixa de ser curiosa. I per curiositats, l'esgarrifosa semblança entre Sarkozy i JJ Santos. Esperem que el segon no s'hi dediqui mai, a la política.

Pel que fa a les fotografies de la premsa espanyola, trobem diferències i semblances significatives. ABC titula "Sarkozy, presidente" amb la fotografia del conservador amb els braços oberts mirant al cel. Seria millor que mires avall, perquè la seva elecció prové del poble i no del cel (No és moment de disfressar-se de Lluís XIV, si no vol acabar com el XVI). A la Razón s'observa millor l'escena, amb una foto en el mateix instant des de diferent perspectiva, amb un titular més explícit: "Francia gira a la derecha y otorga a Sarkozy una victoria histórica".

El Mundo, a la seva. Parla de promeses, acompanyades d'un JJ Sarkozy amb la mà al cor i un somriure angelical. Només li falta l'hàbit per semblar-se a la Mare Teresa de Calcuta.

Del Sarkozy d'El País i de La Vanguardia ja me'n refio menys. Amb una mirada d'aquell qui amaga alguna cosa, aixeca el dit polze en senyal de que tot ha sortit com es preveia. "Francia entrega el timón del cambio al conservador Sarkozy" titula El País. La Vanguardia, molt amiga de navegar cap on bufa el vent, titula "Sarkozy presidirá Francia con un triumfo aplastante".

Per últim, El Periódico amb la seva ultimament habitual originalitat, combina la foto de Sarkozy per la qual han optat El País i La Vanguardia, amb una de Royal amb la cara enfosquida i la mà alçada en senyal de comiat. El titular és una mica suat, "Sarko sí".

A Catalunya, tot i la proximitat geogràfica amb l'estat francès, mereix menció a part. L'Avui coincideix amb El País.

El cas més curiós el trobem observant El Punt. El de Barcelona destaca l'elevada participació a les eleccions, amb una foto que no és la principal en portada. L'edició de comarques gironines, i per tant la més pròxima geogràficament a França, és curiosament la que menys espai dedica a les sobreexplotades mediàticament eleccions franceses. Utilitzant una fotografia diminuta, on es veu a Sarkozy clarament desafavorit, cita la victòria del candidat conservador enfront Royal.

Uf, em veig obligat a afegir una última portada amb unes referències a l'àmbit internacional. Em refermo en la creença que les portades de 'The Independent' les fa una mena de geni. I que liberation si mor, ho farà amb el cap ben alt. Heus ací les seves aportacions:

The Independent (A la foto de la dreta imita a Carlos Sobera?):

I acabem amb la pantalla que veu l'usuari d'internet que visita la pàgina de Liberation.

Rosisme

Comprant els diaris d’aquesta setmana, un servidor es pregunta si es troba davant de publicacions de premsa informativa seriosa o de revistes del cor del tipus Lecturas, Hola i companyia. El naixement de la infanta Sofia acapara pàgines i pàgines de la premsa. Ja no només La Vanguardia es dedica a cobrir aquesta vessant rosa de la familia monàrquica, sinó que la resta de mitjans escrits en fan un seguiment exhaustiu. De la televisió ja no en parlem, perquè la cobertura del part de ‘doña Letizia’ és equiparable a la que es va fer amb l’esclat de la guerra a l’Iraq. Menció a part mereix la mort de la germana de la princesa, que sense formar part de la familia reial, va ocupar més portades que Sarkozy, que ja és dir.

Però el rosisme – L’isme que defineix la publicació d’informació del cor a la premsa seriosa tradicional – no acaba amb la nostra monarquia. En la portada d’El País del 3 de maig, la foto principal era la Pantoja!! Brutal. Tan acostumats que ens té la capçalera principal de PRISA a portades amb fotos tintades de sang, i ara la dediquen al cor. Amb tanta víscera desfilant pels nostres periòdics, caldria preguntar-se si la degeneració que ha provocat l’expansió de la televisió escombraria, s’ha encomanat als diaris.