30/4/07

Avui.cat

L'Avui ha canviat la seva cara a la xarxa. L'anterior disseny era més aviat tristot, i molt poc visual. El nous disseny entra pels ulls, i hi ha major interactivitat amb els usuaris. Existeix la possibilitat de comentar les notícies. A més l'edició digital no serà idèntica a l'edició en paper, una important millora respecte l'anterior portal, que havia quedat desfassat.

21/4/07

Adorno adornat


Mira que n'arribem a ser de borregos. Dilluns arriba la Diada de Sant Jordi i tots sortirem en ramat a passejar pels carrers farcits de paradetes amb llibres i roses. Anirem mirant amb fingit interès les obres exposades. Elles per comprar-os un llibre ben bonic, i nosaltres per fer temps fins que arribi l'hora de comprar la rosa, òbviament serà vermella per no defugir la normalitat.

Les noies, amb una mica de sort acabareu amb el rebedor ple de roses vermelles, totes idèntiques. Ja us les pot haver regalat el vostre odiós cap, o el vostre estimat. De tota manera no es diferenciaran entre elles. Els nois, si la fortuna està del nostre bàndol, acumularem un grapat de llibres per llegir. Als qui no els agrada la lectura, ho trobaran com un suplici. Els lectors empedreïts en canvi, viuen un moment dolç davant l’expectativa de rebre interessants obres que els permetin disfrutar de la lectura. Però les seves esperances s’esvaeixen ràpidament. I és que en els últims anys, s’ha extès la cultura del Best-Seller. Tots plegats comprem – i ens compren – els mateixos llibres. Però el problema no sé si és l’oferta o la demanda. Les llibreries dediquen un espai aberrant als Buenafuente o Polònia de torn. L’alternativa són les novel·les tipus Codi Da Vinci que les editorials publiquen com xurros. Hem arribat al punt que fotem un cop de peu a una pedra i apareixen llibres d’aquest índole temàtic. Total, que tots acabem llegint el mateix.

Aquesta diada, les noies podran adornar les seves llars, i nosaltres col·leccionarem llibres que corroboren les teories d’Adorno. Si m'equivoco, em menjaré les meves paraules amb guarnició.

16/4/07

Algo pasa con Madrí

Què significa aquesta portada de diumenge del Marca? Calia? Incitació a la violència pura i dura. No només el lèxic és esfereïdor sinó que es prenen la llicència de posar la fotografia de l'àrbitre que va xiular el partit del Madrid d'aquest cap de setmana, i l'assenyalen com el culpable que el conjunt blanc no sigui líder. Em poso les mans al cap.


Fins fa pocs anys, el diari Marca era un diari esportiu de referència a tot l'estat. Jo sóc culé, i ara no me n'amagaré, però tampoc defugiré de reconèixer que el comprava. Tot i una certa parcialitat a favor de l'equip Reial de la capital, el seu rigor informatiu predominava per sobre de tot el groguisme en el que ara ha caigut.I és que el futbol viu dies molt agitats per culpa de la violència en els estadis, i caldria que cadascú tingués cura de les seves responsabilitats. El diari de pagament més llegit d'Espanya hauria de predicar amb l'exemple. La portada de diumenge de Marca és patètica, radicalitzada i fregant l'apologia de la violència. No li fa cap favor al futbol.


Fa anys que no vaig a Madrid, però no acabo d'entendre el que hi passa. Sembla que hi ha un sector d'ultradretes disposat a promoure l'integrisme fatxa. Ja són molts els episodis d'una sèrie que no s'acaba. Ciudadanos de segunda no és un fet aïllat. L'única esperança que em queda és que la societat no se'ls cregui.

15/4/07

Raro Raro Raro



Sóc un tio raro. M’interessen alguns temes que en els mitjans no s’hi fa ressò. Avui em vé de gust parlar d’economia. Però abans que comenceu a traslladar el cursor del vostre ratolí fins l’escaire dret de la finestra per tancar la pàgina, penseu-hi dos cops. Potser serà una gran oportunitat per conèixer un territori verge per a la majoria.

Aquest matí estava ben escurat i no tenia ni un trist euro per esmorzar. Com s’escau en aquests casos, he anat a un caixer automàtic per retirar uns calerons. Estava a Caldes de Malavella i allà no hi ha sucursals de la meva caixa (No farem publicitat gratuïta). He tret diners, i òbviament m’han cobrat la comissió de torn. A més, volia saber l’estat del meu compte corrent, i patam, una altra comissió. La meva indignació s’ha multiplicat. Els bancs cobren comissió fins i tot per fer servir els seus lavabos. No crec que ho facin per pagar el sou dels caixers automàtics, que pobrets mai han fet vaga.

El cas és que per si no n’hi hagués prou, resulta que jo “deixo” els meus estalvis al banc, i a canvi rebo un interès irrisori, que les comissions s’encarreguen de fer desaparèixer. Els meus diners no es queden allà guardadets. El banc es preocupa d’invertir-los per obtenir-ne beneficis. Per tant, em puc trobar que els meus estalvis estiguin finançant indústries d’armament, empreses corruptes o iniciatives contràries als meus ideals. He provat de demanar al meu banc una llista de les empreses on els meus diners s’han invertit, però no he rebut resposta. El sistema és més opac que les parets d’aquest pou on escric.

Per acabar-ho d’adobar, rebo una carta el la qual em conviden a rebre les meves factures a través de correu electrònic. La iniciativa m’agrada, però la forma de vendre-la em repugna. Ara resulta que els preocupa el medi ambient i per això em proposen no enviar-me les factures en paper. Em diuen que si estic conscienciat acceptaré la proposta. Mentiria si digués que no he tingut la temptació d’acceptar. Però com estic convençut que si els sortís més car el sistema de mails, la seva cura per l’entorn s’esvaïria, he decidit continuar rebent les meves factures en paper. Com diu un amic, visca el paper.

I ara que estic ben emprenyat amb aquest sistema bancari, vull parlar de la banca ètica. La primera vegada que vaig sentir esmentar aquest terme, el primer que vaig pensar va ser si podia ser que aquestes dues paraules anessin juntes. Vaig descobrir que sí. Resulta que s’estan gestant arreu del món iniciatives que promouen un tipus de finances alternatives a les existents. Promouen les inversions ètiques, en empreses que ajudin a millorar el planeta i no a destruir-lo. Pretenen ser la trinxera des de la qual es pugui combatre al capitalisme més feroç.

Però la batalla és difícil de guanyar. Els grans monstres financers tenen el poder i els mitjans per combatre la iniciativa. De fet, als mitjans de comunicació amb prou feines es fa ressò de les finances ètiques. Considero que la rellevància d’aquests projectes es prou important com per captar l’atenció de premsa, ràdio i televisió, però la cobertura que se’n fa és molt minsa. La majoria de la nostra societat desconeix el tema, una prova irrefutable d’aquesta marginació mediàtica. O potser és que jo sóc un tio raro.




Per saber-ne més:




12/4/07

Esperances d'un desencantat



Fa poc més d'un mes vaig assistir a una interessant taula rodona on s'explicava l'escassa presència d'informació procedent de l'Àfrica als mitjans de comunicació. És per aquest motiu que m'ha cridat l'atenció un anunci de Catalunya Ràdio publicitant que la propera setmana l'Antoni Bassas emetrà "El Matí de Catalunya Ràdio" des de Moçambic. L'objectiu és reflectir la realitat africana. Els enviats especials començaran des d'avui a explicar in situ la situació al continent.

La iniciativa és interessant. Almenys en algun mitjà podrem obtenir informació del continent africà diferent de la que ara trobem. Ja que tret de pobresa, guerres civils, atemptats i creació de cèl·lules terroristes (Probables conseqüències de la irresponsable colonització dels europeus), són poques les notícies que ens arriben als països del nord. Cap mitjà de comunicació es preocupa per fer-se ressò dels personatges més destacats en àmbits com la política, literatura, pintura i d'altres facetes artístiques o socioculturals.

D'altra banda, m'embarga una sensació de por davant un possible desencant vers la iniciativa de Catalunya Ràdio. Concretament em provoca basarda pensar que en Bassas i companyia pretengui reflectir TOTA la situació africana cobrint notícies des de Moçambic. Seria com pretendre explicar la realitat europea cobrint notícies únicament des d'Itàlia. La pedra angular d'aquest temor al desencant, és la possibilitat que l'equip del programa simplement aprofiti l'oportunitat com un pretext per viatjar una setmaneta de vacances a Moçambic. Desitjo de tot cor que això no sigui així.

Aviat en sabrem la resposta. Només caldrà parar bé l'orella.

10/4/07

Vigilants i vigilats



"Das Leben der Anderen", més coneguda com "La Vida de los otros" pels qui com jo no són abanderats cinèfils amants de les versions originals, ens narra una història que considero premonitòria. En el film escrit i dirigit per Florian Henckel-Donnersmarck (del nom només n'extrec la conclusió que aquest home no vol ser recordat), la Stasi -la policia secreta de l'Alemanya Oriental- es dedica a espiar i controlar totes les activitats dels seus habitants per evitar qualsevol tipus de sublevació ideològica. En certes escenes, la pel·lícula dibuixa algunes rialles d'incredulitat entre els espectadors per l'eficàcia de l'espionatge. Els membres de l'Stasi poden saber fins i tot a l'hora que cada habitant manté relacions sexuals, o pitjor encara, la freqüència de visites a l'excusat. Per sort, el mur de Berlín passa a millor vida, i els habitants de la part comunista d'Alemanya gaudeixen de la seva llibertat. Un final idílic que no es correspon amb la realitat.




L'Stasi ha mort, això no ho podem negar a priori. Però en el seu lloc ha nascut un mecanisme de control que m'atreviria a dir que és superior a qualsevol altre mecanisme imaginat. Google. El monstre nordamericà creix de manera imparable, i desgraciadament també expandeix les seves afilades urpes envoltant tot allò que podem imaginar. Tones i tones d'informació són tractades i emmagatzemades pel gegant d'internet. Amb el seu buscador poden saber quines són les preferències de cadascú de nosaltres, i trobar qualsevol resquici de la nostra presència a la xarxa. El seu Gmail, gestor de correu electrònic acapar gran part de tot el trànsit de missatgeria que es gesta a nivell mundial, sense que ningú pugui assegurar-ne la total privacitat. Al portal Youtube, recentment adquirit per Google, hi pengem tots els continguts audiovisuals imaginables. Només amb aquestes eines ja ens poden posar cara, esbrinar les nostres aficions i per si fos poc, descobrir amb qui mantenim correspondència per mail. Per si no n'hi hagués prou, arribo jo i publico el meu bloc a Blogger, obviàment propietat de Google.




M'esgarrifava imaginar-me viure en la societat "imaginària" de 1984 de George Orwell, i sentia pena per tots aquells habitants reprimits per la força de l'espionatge de l'Stasi. Potser ells també pateixen veient la situació actual (Els que no la poden veure, entre ells Orwell, que descansin en pau). No tinc clar qui està més al pou.